Guillermo Arriaga, reconegut guionista i famós per signar diferents treballs conjunts amb el també mexicà Alejandro Iñárritu (Amores perros, 21 gramos, Babel), fa un pas més i passa del paper a posar-se també darrera les càmares presentant Lluny de la terra cremada (The burning plain, 2008).

La cada cop més convincent i esplèndida Charlize Theron (Monster, A la vall d’Elah) i la incombustible Kim Bassinger, reconvertida amb èxit a actriu dramàtica, s’encarreguen de donar vida a una mare i una filla que comparteixen unes cicatrius molt profundes, tan al pit i canell com al fons dels seus cors.

Com és habitual als guions d’Arriaga, el guió és novament com un cordill : les diferents situacions i personatges explicats saltant endavant i enrera en el temps, acaben composant els diferents fils que el formen, fugint així de la linealitat a l’hora d’explicar la història i fent-la més atractiva a l’espectador.

Una molt bona pel.lícula plena de matisos i sentiments que de segur us agradarà. No la deixeu escapar !

Un altre bon film francès per gaudir. Bon appétit !

La presentació anirà a càrrec d’Irene de Puig, coneguda filòsofa d’àmplia experiència docent, qui ens ajudarà a comprendre i debatre sobre els continguts filosòfics del film.

Us recomano visitar Grup IREF, el projecte que porta a terme l’Irene on podreu trobar una especial relació entre el cinema i la filosofia : Pensar amb el Cinema.

Us hi esperem a tots ! No hi falteu que val la pena !

M’ha agradat molt. En Clint cada cop és millor director, fins al punt que a algun dels seus clars referents com John Ford estic segur que no els desagradaria pas signar algun dels seus treballs.

Deixant apart la seva etapa d’actor amb Harrys i Spaghetti westerns, com a director fa un cinema que, a banda d’entretenir, socialment té moltes coses a dir. Les seves són històries senzilles, de personatges quotidians però sovint atormentats pel seu passat.

Alguns dels temes recurrents al seu seu cinema com la violència, el patriotisme o la religió, són menors davant un tema que s’hi repeteix constantment (quasi bé de forma obsessiva) com és el de les relacions pare-fill. A Un món perfecte, la tendresa del proscrit amb el seu petit rehen acaba en un final molt emotiu. A Mystic River, els febles esdevenen injustos perdedors i els forts malgrat els seus pecats, els guanyadors. A Million Dollar Baby, la seva particular relació entrenador-pupil acaba essent una crua reflexió sobre l’eutanàsia. Fins i tot a l’aparentment bèl.lica Cartes des d’Iwo Jima hi podem trobar un fort component familiar.

També ara a Gran Torino, on el vell excombatent deixa de banda la seva xenofòbia i racisme per redimir-se davant uns ‘fills adoptius’ a priori odiats, el pes del film és igualment basat en aquests personatges que necessiten refer les seves relacions filials, afectives.

Tot plegat, juntament amb la seva passió per la música dels seus films, molt sovint signada per Lennie Nieuhaus, fan del seu un cinema bell, entranyable i intemporal.

Gràcies Clint.

I és que, qui pot dir que no ha tingut mai ganes de dir prou a les regles laborals dels nostres llocs de treball i trencar amb tot ? La depriment situació en què es troben els personatges d’aquest film recorda aquell Jack Lemmon de L’Apartament qui encarava les seves circumstàncies laborals de forma més tràgica i amb molt menys coratge que aquests. Sense arribar al ‘frikisme’ de Milton (el personatge més divertit de la pel.lícula), tots estareu d’acord en que els personatges de Treball Basura es prenen els maldecaps inevitables de la nostra carrera professional d’una forma més sana que no pas el Baxter de Wilder.

Perquè, en paraules de Milton, sempre podem desfogar-nos pensant que “…potser un dia es crema l’oficina…”.