The burning plain

Algunes cicatrius són tan profundes que no desapareixen mai. Hi són per recordar-nos el dolor instantani que ens provocà aquell tall o aquella caiguda quan érem petits i que ara ja hem oblidat. D’altres, les que tenim a l’ànima, també hi queden per sempre i el seu dolor segurament no serà tant efímer ni senzill d’oblidar.

Guillermo Arriaga, reconegut guionista i famós per signar diferents treballs conjunts amb el també mexicà Alejandro Iñárritu (Amores perros, 21 gramos, Babel), fa un pas més i passa del paper a posar-se també darrera les càmares presentant Lluny de la terra cremada (The burning plain, 2008).

La cada cop més convincent i esplèndida Charlize Theron (Monster, A la vall d’Elah) i la incombustible Kim Bassinger, reconvertida amb èxit a actriu dramàtica, s’encarreguen de donar vida a una mare i una filla que comparteixen unes cicatrius molt profundes, tan al pit i canell com al fons dels seus cors.

Com és habitual als guions d’Arriaga, el guió és novament com un cordill : les diferents situacions i personatges explicats saltant endavant i enrera en el temps, acaben composant els diferents fils que el formen, fugint així de la linealitat a l’hora d’explicar la història i fent-la més atractiva a l’espectador.

Una molt bona pel.lícula plena de matisos i sentiments que de segur us agradarà. No la deixeu escapar !

Rosebuds (15) Un món perfecte

Un món perfecte (1993). Clint Eastwood.
Com acabar un film. El millor Kevin Costner. La música, sempre la música d’en Clint.
+ rosebuds. Què són ?

El meu millor amic

Darrerament, estic veient força cinema francès i l’estic gaudint molt.

Lluny de l’època més trascendental i existencialista de la nouvelle vague, aquests darrers anys, el cinema del país veí el veig més centrat en el que jo anomenaria la comèdia social, on hi ha films amb una marcada component social, d’altres amb un gran càrrega humorística i alguns, com és el cas de El meu millor amic, combinen ambdòs ingredients de forma molt interessant.

No es tracta d’un cinema massa ambiciós, ni pretén arribar a l’essència més profunda de les coses. Les interpretacions són molt correctes però no cerquen l’excel.lència. Tampoc hi ha una presència especialment remarcable dels recursos tècnics com la fotografia o la música. No.

És precisament aquesta aparença de correctesa justa en l’execució i de naturalitat en l’ús de les estructures narratives i visuals el que em fa sentir aquest tipus de cinema com a molt proper, quotidià i sincer. Les seves històries m’arriben perquè les entenc de forma plana, sense artificis intel.lectuals que hi puguin posar entrebancs.

El sopar dels idiotes, Conversacions amb el meu jardiner o, la que vaig comentar fa unes setmanes, Benvinguts al nord, precisament dirigida per Dany Boon (el taxista en aquesta) en són exemples clars. D’altres com Entre els murs, Avui comença tot o Caché, sense clau de comèdia, també formarien part d’aquest cinema social.

En aquest sentit, El meu millor amic segueix el camí amb una història que vol ser un cant a l’amistat. Patrice Laconte (El marit de la perruquera, La vídua de Saint Pierre), aprofitant-se de l’expressivitat de Daniel Auteuil (per mi, un dels millors actors francesos actuals) i del mediàtic Dany Boon, aconsegueix un film fresc i que ens ajuda a recordar que el més important a la vida no solen ser els gerros del segle V a.c. ni objectes que podem posseir o col.leccionar. Allò realment important és el que vivim i compartim amb els altres. En paraules de Saint Exupéry – i del propi Auteuil al film – allò que som capaços de domesticar.

Un altre bon film francès per gaudir. Bon appétit !

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

Viatge a Darjeeling

Wes Anderson és un d’aquests directors anomenats joves indies (com Spike Jonze, Julie Delpy, Miranda July,…) per crear un cinema molt personal, fora dels cànons habituals, amb una manera de veure el cinema com una extensió del nostre pensament, de tot allò que li va passant a la vida, de les diferents idees durant el procés creatiu més que no pas com a resultat definitiu d’una idea planificada.

A Viatge a Darjeeling (The Darjeeling Limited, 2007), ens trobem amb un film fresc, suggerent. Més que pel seu guió, que podríem dir no és especialment original, és per la forma d’explicar, de mostrar-nos els diferents tics dels personatges que van composant aquest viatge espiritual a la sempre inspiradora Índia. Les excentricitats i discussions insulses entre els tres germans, fruit del poc coneixement i confiança que es tenen l’un en l’altre, amb el profund dolor -desconegut fins llavors – que senten per la mort del seu pare, esdevindran el nucli d’aquesta història.

Lluny de cercar la fotografia preciosista i els vius colors que ofereix una cultura tan rica com l’índia, Anderson aconsegueix transmetre l’essència i espiritualitat de les diferents localitzacions de forma indirecta, integrant-ho com un decorat a la història, però no deixant que en sigui protagonista principal. La música que apareix al film és remarcable, barrejant peces clàssiques, amb folk de la zona i pop modern. Com a curiositat, hi ha algunes col.laboracions especials com les de Bill Murray, Natalie Portman i Anjelica Huston.

Una pel.lícula per passar una bona estona veient una manera diferent de dibuixar personatges.

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

Cinemafòrum : La Rosa Porpra de El Caire

Aquest dijous 21 a les 20h, a l’espai de CinemaFòrum de la Biblioteca de Salt, tindrem la sort de poder veure i xerrar al voltant de La Rosa Porpra de El Cairo (1985, Woody Allen).

La presentació anirà a càrrec d’Irene de Puig, coneguda filòsofa d’àmplia experiència docent, qui ens ajudarà a comprendre i debatre sobre els continguts filosòfics del film.

Us recomano visitar Grup IREF, el projecte que porta a terme l’Irene on podreu trobar una especial relació entre el cinema i la filosofia : Pensar amb el Cinema.

Us hi esperem a tots ! No hi falteu que val la pena !

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

Gran Torino

Encara que amb força (massa) setmanes de retard, finalment he pogut veure Gran Torino, la darrera pel.lícula del Clint Eastwood.

M’ha agradat molt. En Clint cada cop és millor director, fins al punt que a algun dels seus clars referents com John Ford estic segur que no els desagradaria pas signar algun dels seus treballs.

Deixant apart la seva etapa d’actor amb Harrys i Spaghetti westerns, com a director fa un cinema que, a banda d’entretenir, socialment té moltes coses a dir. Les seves són històries senzilles, de personatges quotidians però sovint atormentats pel seu passat.

Alguns dels temes recurrents al seu seu cinema com la violència, el patriotisme o la religió, són menors davant un tema que s’hi repeteix constantment (quasi bé de forma obsessiva) com és el de les relacions pare-fill. A Un món perfecte, la tendresa del proscrit amb el seu petit rehen acaba en un final molt emotiu. A Mystic River, els febles esdevenen injustos perdedors i els forts malgrat els seus pecats, els guanyadors. A Million Dollar Baby, la seva particular relació entrenador-pupil acaba essent una crua reflexió sobre l’eutanàsia. Fins i tot a l’aparentment bèl.lica Cartes des d’Iwo Jima hi podem trobar un fort component familiar.

També ara a Gran Torino, on el vell excombatent deixa de banda la seva xenofòbia i racisme per redimir-se davant uns ‘fills adoptius’ a priori odiats, el pes del film és igualment basat en aquests personatges que necessiten refer les seves relacions filials, afectives.

Tot plegat, juntament amb la seva passió per la música dels seus films, molt sovint signada per Lennie Nieuhaus, fan del seu un cinema bell, entranyable i intemporal.

Gràcies Clint.

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

Blindness

- Adéu -va dir la guineu-. Aquí tens el meu secret. És molt senzill : només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

- L’essencial és invisible als ulls – va repetir el Petit Príncep per recordar-se’n.

- És el temps que has passat amb la teva rosa, el que la fa tan important. [...] Els homes han oblidat aquesta veritat. Tu no l’has d’oblidar. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa…

(El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry)

A Blindness (2008, Fernando Meirelles), una dona haurà de recordar aquestes paraules i fer front tota sola a una realitat terrible, la d’una societat que empesa per les seves pors i febleses acaba perdent les seves qualitats humanes alliberant els seus instints més primaris de supervivència i egoisme.

Una interessant pel.lícula, hereva de l’obra Assaig sobre la ceguesa de José Saramago, on la sempre eficaç Julianne Moore dóna la càrrega dramàtica necessària a un assaig on la metàfora de la ceguesa obre la porta a la reflexió social de fins a quin punt som humans i ens comportaríem com a tals davant la fatalitat.

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

SensePresses a El menú de l’escriptor

Aquest any, dins El menú de l’escriptor, la proposta que organitzen conjuntament les biblioteques públiques de Girona, Salt i Sarrià, s’ofereix una mostra de blocs com a exemple d’un nou espai espai de creació que han obert les anomenades xarxes socials.

El SensePresses hi ha estat convidat (iuupi!!).

Si us ve de gust, el proper dia 14 de maig a les 20h a la Biblioteca de Salt, ens podrem trobar i compartir una bona xerrada juntament amb l’amic Frederic Mayol amb el seu bloc La Setena Mirada.

Consulteu tota la programació i calendari dels diferents blocs convidats a les diverses biblioteques. El menú a la premsa : El Punt

Apa ! Animeu-vos a venir-hi !!

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

Rosebuds (14) Fellini 8 1/2

Fellini 8 1/2 (1963). Federico Fellini.
La síntesi del cinema de Fellini. El final. Nino Rota.
+ rosebuds. Què són ?

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

Treball Basura

Si el gran Billy Wilder aixequés el cap, segurament s’ho passaria tan bé com jo m’ho he passat veient Trabajo Basura (Office Space, 1999) de Mike Judge, seguint una bona recomanació del meu amic Miquel Fuentes.

I és que, qui pot dir que no ha tingut mai ganes de dir prou a les regles laborals dels nostres llocs de treball i trencar amb tot ? La depriment situació en què es troben els personatges d’aquest film recorda aquell Jack Lemmon de L’Apartament qui encarava les seves circumstàncies laborals de forma més tràgica i amb molt menys coratge que aquests. Sense arribar al ‘frikisme’ de Milton (el personatge més divertit de la pel.lícula), tots estareu d’acord en que els personatges de Treball Basura es prenen els maldecaps inevitables de la nostra carrera professional d’una forma més sana que no pas el Baxter de Wilder.

Perquè, en paraules de Milton, sempre podem desfogar-nos pensant que “…potser un dia es crema l’oficina…”.

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com